Fotógrafa: Mónica Figueras

Una pel·lícula eròtica per a conscienciar sobre el càncer de mama

Parlem amb la Rebecca Stewart, directora del curtmetratge “Wash me” i ex pacient de l’Hospital del Mar (Barcelona). Britànica de 31 anys, va venir a Catalunya fa cinc anys i s’hi va quedar per amor.

“Wash me” és un relat autobiogràfic bonic i delicat que explica com es ressent la sexualitat degut al càncer de mama, i reivindica la falta d’informació. Com la mateixa Rebecca diu, aquesta és una història de càncer que no va ni de mort ni de perdre el cabell.

Juntament amb l’Erika Lust, productora del curtmetratge, la Rebecca es dedica a la producció de cinema eròtic ètic i feminista. Amb aquest curtmetratge, reivindiquen el benestar emocional i sexual de les dones malaltes de càncer de mama.

Curtmetratge “Wash me”. Fotògrafa: Mònica Figueras

Per què vas decidir fer aquest curtmetratge?

Vaig decidir fer aquest curtmetratge per la meva pròpia experiència personal després d’un càncer de mama. Ningú parla de la sexualitat en càncer de mama: ningú sap què és normal i què no, ningú explica què passa. Volia aportar el meu granet de sorra al món i començar una conversa: parlar i mostrar a una persona sexual amb càncer de mama.

A qui va dirigit?

Va dirigit a tothom, i no només a pacients. També a la parella i a tot l’entorn de les pacients amb un gran missatge d’esperança. De fet [spoiler], l’escena final és una gran metàfora ja que després de submergir-te a l’aigua reneixes.

Amb quines dificultats et vas trobar a l’hora de dur-lo a terme?

Curiosament, la principal dificultat va ser trobar una actriu amb el cabell rapat o disposada a rapar-se’l.

Es tracta d’una història basada en la meva experiència personal però amb llibertat creativa.

Què et deia el teu entorn?

El més bonic va ser el gran suport de la meva parella. Es va bolcar absolutament en el rodatge (fins i tot cuinava per a tot l’equip!). Em deia que aquest curtmetratge era el regal per tota la mala experiència que havíem viscut durant tot el procés de la malaltia i el tractament.

Els meus pares també em van donar molt de suport. Tot i que no han vist el curtmetratge! Suposo que, d’alguna manera, volen respectar la meva intimitat perquè saben que el que succeeix en aquest curtmetratge és una barreja de la meva pròpia experiència. Sí que ho han anat compartint amb els seus amics. He rebut moltes felicitacions d’una generació que culturalment no és consumidora de porno.

Més enllà del meu cercle personal, m’ha sorprès com tantíssima gent en general està interessada en aquesta història. Això em demostra que era necessari que algú ho expliqués. És una gran satisfacció. Allò de: “quan la vida et dona llimones, fes llimonada”. Jo vui fer més llimonada.

Estar malalta vol dir haver de renunciar al plaer?

Socialment veiem el càncer de mama amb molta por. El propi vocabulari ja és com una gran pressió: has de ser valenta, forta, lluitar, és una batalla… Tot és molt agressiu. I, si no pots amb tot, perds, com si fos una debilitat. Per què?

És un procés, generalment llarg, en el qual no et sents bé, en el qual no vols ser positiva. Llavors tots aquests missatges estereotipats empitjoren la situació. Com si no tingués permís de sentir el que sento.

Quan vaig rebre el diagnòstic vaig morir; des de llavors vaig ser i sóc una altra persona. Mai tornes a ser la mateixa. Quan saps que tens càncer deixes de ser humana, perds personalitat i passes a ser una pacient que vol sobreviure. Però és molt de temps com per a deixar-ho absolutament tot i sobreviure: has de fer coses, passar-ho bé. I una d’aquestes coses és el sexe. Per descomptat.

Com va evolucionar la teva sexualitat?

El sexe va ser per a nosaltres, com a parella, una necessitat psicològica, una teràpia. Al principi eren els únics moments en els quals no pensàvem ni en el tractament ni en cites mèdiques ni en el futur. Només en el present.

El plaer em feia sentir viva. Però va evolucionar: al principi tenia molta libido; després va ser libido mental però el cos va deixar d’acompanyar-me. Vaig tenir vaginisme i un bloqueig absolut, pot ser que pel trauma del cos en aquests moments de tant d’estrès.

Quina relació tenies amb les teves emocions i amb el teu cos?

És molt difícil acceptar que el teu cos no respon a la teva ment. Al principi em forçava però era pitjor, especialment amb vaginisme. Per prescripció mèdica, ens van aconsellar no tenir relacions sexuals penetratives durant tres o quatre mesos precisament per a alliberar-nos de tanta pressió. Vam buscar alternatives, com el sexe oral, però era igual de frustrant. Era quasi impossible arribar a l’orgasme, com si el cos estigués dins l’aigua. Adormit.

De tot allò en vam treure una lliçó: no tot és l’orgasme. Vam aprendre a valorar moments íntims com abraçar-nos, tocar-nos, fer-nos petons.

Com es sentia la teva parella?

La meva parella és tot calma, jo sóc tota nervis. Jo patia per si ell es preocupava, per si perdia l’interès en mi, per si la relació estava patint. Però ell em treia tota aquesta pressió. La pràctica en situacions molt difícils ens ha fet forts com a parella.

Aquesta experiència va canviar les vostres relacions sexuals llavors. També ara?

Vam aprendre tant que ara tot és més fàcil i molt millor. Sobretot, vam aprendre la lliçó de no preocupar-nos tant per l’orgasme i pel sexe penetratiu. Aquesta experència ens ha fet guanyar molta confiança de dir-nos el que ens ve de gust.

Només portàvem nou mesos sortint quan va arribar el meu diagnòstic. I ara estic convençuda que és l’amor de la meva vida. Tenim gats i tot!

Per què el títol “Wash me”?

El títol fa referència al moment de banyar-nos a la banyera: un moment sensual i íntim. Ens permetia connectar i desconnectar, i volíem mostrar aquell moment de plaer diferent. Al curtmetratge són imatges basades en sensacions subtils com acariciar els bessons, els genolls, els peus. Tenir cura dels petits detalls. La banyera era un element que ens permetia canviar de context amb sensacions totalment diferents.

Curtmetratge “Wash me”. Fotògrafa: Mònica Figueras

Un altre efecte va ser la retirada de la regla. Com ho vas viure?

Jo portava DIU i arrel del diagnòstic van decidir treure-me’l. Just després vaig tenir una regla molt forta i després absolutament res durant quasi un any.

Ja no era la regla en sí, que també, sinó la pressió de tothom perquè em deien que potser després tindria problemes de fertilitat i que no podria tenir fills. En aquell moment no sabia si en un futur voldria tenir fills o no. I tot plegat va ser un estrès afegit. Fins i tot vam congelar òvuls per si de cas. A més, vaig tenir com una espècie de menopausa amb molts fogots.

Quan em va tornar a venir la regla va ser com una segona primera regla. Mai havia estat tan feliç de veure la meva regla! Fins i tot ho vaig explicar a tota la família aquell dia! Des de llavors, mai em queixo de la regla; encara que em faci mal penso: “quina sort tinc de tenir aquest dolor [menstrual], de tenir la regla”.

Quan estava en ple tractament van començar a sortir molts productes revolucionaris per a la menstruació, com la copa menstrual o les calces menstruals. Va ser el primer que vaig provar quan vaig tornar a tenir la regla i ja no he tornat a fer servir productes d’usar i tirar.

El sexe femení és un gran tabú però tu parles d’un total de tres tabús. Quins són? I per què?

És com una escala de tabús: sexe, sexualitat femenina, sexualitat femenina en dones malaltes. Que difícil és parlar-ne! Com quelcom privat, d’amagat.

Al homes amb càncer de pròstata se’ls explica que tindran problemes d’erecció i la viagra és quelcom normal dins del tractament. I què passa amb les dones? Ens afecta també però no hi ha dades, ni les mateixes pacients (per vergonya, per por) expliquen què els passa. Caldria oferir un protocol molt més complet a les dones. La sexualitat ens afecta molt més que la caiguda de cabell o les nàusees i, tanmateix, aquesta no està a la llista de símptomes.

Afegiríem un quart tabú: el cinema eròtic en sí. Generalment, carregat d’estereotips i centrat únicament i exclusiva en el plaer masculí.

Absolutament. És un cinema purament des del punt de vista masculí. Per això la meva cap, l’Erika, va decidir crear la plataforma erikalust.com amb contingut no només per a dones, també per a homes, i per a totes les persones! Amb contingut sexy, sensual, eròtic, del que no te n’avergonyeixes i amb el que es tracta bé a tothom.

On es pot veure el curtmetratge?

Està disponible de manera gratuïta a xconfessions.com.

Quan es va presentar el curtmetratge, al mes d’octubre de l’any 2021, amb la difusió es van recaptar fons per a la investigació a càrrec de l’Hospital del Mar (Barcelona).

La teva iniciativa és un referent tant per a dones com per a homes. Quin missatge els diries a uns i altres, i en particular a metges i pacients?

El missatge és clar: hem de parlar. Tant metges com pacients i familiars, hem de perdre la vergonya i parlar de sexualitat. Hem de donar a la sexualitat el pes que li correspon. És un dret dels pacients.

I a les dones amb càncer de mama, un missatge d’esperança: et pots sentir fatal però el cos torna.

I ja per últim: a Cocoro diem que canviem les regles (de la regla però també moltes altres regles). Quina regla creus que has canviat amb aquest projecte? I quina regla canviaries?

El curtmetratge trenca amb la regla preestablerta que una persona malalta no té dret a la sexualitat. Sí: un pacient amb càncer encara és una persona sensual i sexual.

I quina regla canviara en un futur? Com a societat, el vocabulari del càncer. Trencar amb la regla que aquest estigui relacionat directament amb la mort. No és una batalla perduda. Càncer no sempre és mort.

Pell de gallina. Moltíssimes gràcies, Rebecca.

Deixa un comentari

icon-angle icon-bars icon-times